-Victòria, estás millor? Volia telefonar-te, pero no trobava el teu nombre i enviar-te una carta era massa tardà, per aixó m’he decidit a acostar-me pel poble.
-Sí, estic bè, està tot més que superat, simplement patesc per la meua família, que els costarà asimilar-ho un poc més que mi, sobre tot mon pare, que el pobre està major i no te mentalitat per aceptar-ho.
-Però, com vas decidir-te a donar el pas? Vas ser molt valenta, jo no haguera sigut capaç.
-Al principi tot era bonic, com a un conte de fades, m’estimava molt i jo a ell, però poc després de naixer la nostra primera filla, tot va canviar. Va naixer un any després de casar-nos, va ser meravellós, una filla, nostra, dels dos, era el que més il·lusió ens feia, i en voliem tindre més. Pero de cop i volta ell es tornà més aspre, més distant i un poc agressiu, començà a beure, tornava a casa totalment bufat amb un olor que donava angoixa, i una vegada començà açò ja no va aturar-se. Arribava tard al treball, tard i bufat, i aixó no estaba be, tenia que donar bona impressió. Em tenia molt precocupada, apenes em contestava quan li feia preguntes, i com que sempre anava begut, no tenia sentit res d’alló que em contestava, eren estupideses. Però jo segia a la meua, treballa tot el que podia netejant per les cases del poble, i àdhuc havia vegades que havia d’ emportar-me a la xiqueta amb el carret per les cases, a mi en donava molta llàstima, la tenia que deixar al carret mentre jo anava netejant i no podía estar tot el pendent d’ella que hagués volgut . Pronte, quan va tindre els dos anys la vaig portar a la l’escola bressol. Era molt trist que la dona de l’alcalde tinguera que anar netejant cases i cuidant iaios per a poder viure dignament, ell es gastava tots els diners en beguda i tabac, i a penes quedava poc per a menjar, a més a més l’al·lerigia de Mar ens eixia molt cara, tenia al·lèrigia a totes les proteines de la vaca, i per que veguera llet, li’n tenia que comprar de soja, que era més cara i al poble no en venien, i havia d’anar a la ciutat més propera, que estava a 12 kilòmetres i mig d’anada i de tornada, i també teniem una hipoteca que pagar. Quan començà a acumular deutes l’ajuntament, tothom li tirava les culpes als seus regidors, el poble l’exculpà a ell i el més probable és que la culpa fora sols seua, pero jo no en savia res.I axí anava passant legislatura darrere de legislatura, passant de tot i encarregant-se la pobra secretària. La seua secretària estava preocupada com jo, i m’ho deia, estavem deseperades, bebía massa i treballava poc, no l’importava res gaire, pero a tot el poble erem les úniques que ho veiem, tots el tenien a un pedestal i l’estimaven.
Jo ja no esperava que em prestara cap atenció a mi, pero a la seua filla, a Mar, apenes la mirava, la xiqueta anava darrere d’ell quan arribava a casa , volia estar en son pare, pero ell no estava per a ningú sols per a la beguda i el tabac. Un día va arribar a les dues del matí, la xiqueta, que ja tenia nou anys estava dormida, jo l’esperava al sofà, em tenia preocupada, de cop vaig escoltar la clau al pany, i em vaig tranquilitzar molt, savia que entrava en casa ell, perque no atinava a clavar la clau al pany, i vaig anar a obrir-li. Li vaig preguntar on havia estat, que havia fet i el perqué havia tornat tan tard… Be, perdona’m Carme , no vull aborrir-te amb les meus penes.
-No, Victòria per favor continua, he sigut molt bona amiga teua durant tota la vida, pel simple fet de que ara ja no visca al poble, i ho faça lluny d’aci, aixó no canviarà.
-M’alegra escoltar aixó, i vols saber com em va contestar, el que me va dir?
-Clar, ho vull saber tot, be, tot el que tu vulges contar-me…
– Va entrar al menjador, i sense esperar a que li diguera res més, em va dir textualment “calla puta” a l’hora que em va possar la ma al sobre, em va pegar una bofetada com mai ningú ho havia fet, ni el meu pare que era militar i era molt extricte i sever. La galtada va resonar-me, em vaig quedar seca, i vaig girar-me d’esquenes a ell ,plorant i el pitjor de tot és que no va ser l’única, em va pegar una pallisa terrible aquella matinada, em va deixar mig morta al terra del mejador, creia que em mataria, pero jo no patia per mi, sino per Mar. Pero per sort desde el terra vaig veure com va entrar al nostre dormitor a gitar-se, em vaig quedar molt tranquila, pero sense poder açar-me del terra, vaig pasar la nit allà, i quan es van fer sobre les huit del matí vaig ser capaç de alçar-me i despertar a Mar per anar a l’escola. La xiqueta es va asustar al veurem la cara, jo ni tan sols m’havia mirat a l’espill, tenia una mofla amoratada, i diversos colps al cos, amb els respectius morats. Li vaig dir que la moradura de la galta dreta de la cara me l’havia fet perque em vaig dormir al sofà i al alçar-me per a anar a dormir, com que estava mig dormida, em vaig pegar contra el marc de la porta, la xiqueta, amb la inocència propia de les criatures, s’ho va creure. I no va ser un cas aillat, ho feia sempre que li venia en gana, i jo estaba molt desprotegida, no podía dir res a ningú, no em creurien, qui pensaria que el meravellos alcalde del poble que tothom estima és un maltractador i un alcoholic? Ll’unica persona que li ho vaig poder dir va ser a el meu germà Jaume, sols li ho vaig dir perque,com sas, és advocat i pensava que em podria ajudar molt, pero en aquells temps no es podía fer res. Volia dir-liu a ma mare, pero no podia, era un tema prohibit, tabú, i si et tocava sofrir-ho t’aguantaves, callaves i tragaves. Pero no podia més, i sobre tot que em possés la ma al sobre no em precoupava, patia, pero res més, el que més em preocupava era que li toqués un sol pel del cap a Mar. Perque alguna volta de tan en tan, els diumenges anaven en bicicleta, pero en menys de mitja hora ja estaven en casa, jo no podia anar, amb les pallises que em pegava era incapaç de pujar-me a una bicicleta, a més a més ella es sentia segura en son pare, normal, no en sabia res, pero jo no suportava l’ausència de la meua xiqueta. Al tornar jo li preguntava que com els havia anat, i sempre em deien el mateix, que molt be. I no crec que Mar em digués ninguna mentida, ja era majoreta, amb dotze anys era un poc més concient del que passava, sabia que son pare i jo no estavem be, pero no sabia el perqué, i jo li ho ocultava el màxim posible, encara que les moradures a la cara no les podia amagar, simplement inventar-me que em pegava colps contra mobles o coses similars al netejar, o que a cause del meu problema de cervicals, que no el tenia, pero alguna cosa havia de dir, em marejava i queia al terra. La meua mare pense que s’ho imaginava, perque era a l’unica a qui li deixava veure els morats sense maquillatge, pero no podiem dir res, seria un escandol al poble, i inclús a la comarca. I anava aguantat, callat i maquillant-me el morats. I així vaig pasar cinc anys més, en silenci i ocultant-ho tot a tots. Pero el poble es deien coses, començaren sospitar que em maltractava, pero tenien molt bona impressió d’ell i hi havia molta gent que no s’ho creia. Quan la seua secreterària s’en va assabentar, es va possar del meu costat, em va prestar la seua ajuda, i em va dir que el millor que podía fer era denunciar-lo. Pero per a mi eixa opció no era posible, també m’havia amenaçat de mort si li deia alguna cosa a la policia. Vivia en constant ansietat i por, por per Mar, que ja era tota una dona i m’aterrava la idea, no sols de que li pegara, sino que abuses d’ella. Estava boig i no controlava el que feia, estava baix els efectes de l’alcohol. Moltes dones del poble parlaren amb mi, i intentaren convencer-me de que el denunciara, pero jo tenia clar que no. Quan anava a comprar a la tenda, les dones més xismoses parlotejaven a les meues esquenes, encara que jo les escoltava. Ja ho sabien, se’n havien assabentat, ja era de domini public, l’alcalde maltractava la seua dona. Les xismoses i la majoria de gent del poble sentien llàstima per mi, deien “pobra dona, en tot el que fa i el que treballa i al sobre quan arriba a casa ha de suportar maltractes, és vergonyos, hauriem de fer alguna cosa al respecte” i escoltava com una altra li contesta, “nosaltres?, nosaltres no podem fer res, és la dona de l’alcalde, m’agradaria ajudar-la, pero és imposible , com en aquestos temps van a separar-se? Aixó sols pasa a països moderns com França o Alemanya.” I si, tenien tota la rao del mon, on anava jo amb una doneta de diset anys, que en fariem les dos? Jo treballava tot el que podía, inclús més, per intentar estalviar alguna coseta, pero ho conseguía molt poc a poc.
Ma mare estava cada vedaga més preocupada per mi, i per la seua neta també, pero per mi més ja que a ella no li posava la ma damunt. Anna la secretària del bèstia del meu home venia a vorem moltes vegades, i moltes altres em cuarava les ferides i lessions. Mentre, Mar anava escoltant alguna cosa pel poble, als pobles ja saps, es sap tot i de seguida, pero suponc que al principi no s’ho volia creure i no em va traure el tema ni un sol dia, es creia les meues excuses sobre els morats. Quan Mar va cumplir el 18 anys, el 21 de febrer de l’any 1972, li prepararem amb les seues amiges una festa d’aniversari sorpresa, li va agradar molt, estava molt contenta, pero son pare no hi estava, no saviem on estava. Ella ni tan sols m’ho va preguntar, suponc que s’ho imaginava. Va tornar sobre les 5 del matí, i com sempre apestant a alcohol, jo per por em amagar al terrat, encara que feia ferd dormía molt més tranquila, sabent que Mar dormía a casa de la seua millor amiga. I així anaven passant els dies, amagant-me i amagant a Mar del seu progenitor. Recorde que un dimecres, després de sopar, Mar i jo ens sentarem al sofà a veure la televisió, feia un calor sufocant i al sobre no corria gens d’aire, per tant vam fer sauna allà segudes. Em vaig dormir, i una veu greu em va fer obrir els ulls, era ell, estava molt alterat, donava por, a més va apareixer a oscures i em va sobresaltar. Parlava amb Mar que estava seguda a la meua esquerra. Tot pareixia normal, pero va enviar la xiqueta a la seua habitació, amb l’excusa de que era tard. Ella va obeir, pero no entenia molt be el perque, ja que al dia seguent no tenia que fer res, estava de vacances, havia acabat l’institut dos setmanes abans que la resta, perque eixe any li tocava fer selectivitat i la va aprobar amb un 9,6 de mitja, la necesitaba, volia ser arquitecte i en savia que no li podriem pagar una universitat privada. No va tancar la porta de l’habitació, segurament ho va fer perque sospitava alguna cosa i com jo, havia vist son pare alterat, estava atenta a la conversa que tenia son pare amb mi. Jo ni li contestava, estava esperant a que pegara, per a variar. Però aquella nit em va fer patir més, no em va possar la ma damunt, fins una hora després, més o menys , de gitar-se Mar. No anava molt begut, suponc que ho va fer per a que la xiqueta no se’n adonés. Els colps tardaren en arribar, pero arribaren amb una força i una brutalitat molt pitjors que les habituals, em va partir la cella d’una punyada, brollava la sang, pero ell no parava. Quan es va cansar de colpejar-me, va anar a dutxar-se, no com de costum, que es gitava a dormir. Em va estranyar molt, pero com per a dir res…, vaig callar i prou. Em vaig mirar la cara a l’espill, donava por, estava horrible, em costaría tapar-ho molt amb el meu al·liat de molts anys, el maquillatge. Tenia por, marejos i una cella partida en dos, l’unic que se’ma ocorrer fou telefonar a Anna, necesitaba ajuda, i no podía telefonar ma mare, més que res perque mon pare no ho entendria mai, és més defendria Gregori, diria que tenia raons per pegar-me. Anna em va contestar de seguida i en menys de deu minuts la tenia a la porta de casa. Ell encara estava dutxant-se, vaig entrar a oscures a la habitació de Mar, semblava que dormia, vaig forçar la porta perque no pogés entrar el mala béstia i men vaig anar amb Anna. No més vorem es va asustar, tenia marques i ferides fins al DNI. Va anar a s’ha casa rapidament, vivía sola, tenia novio, pero era de Sevilla i sols estava-hi els caps de setmana, em veurem la cella amb la llum adequada em digé que necesitava punts, jo em negava a anar al metge. Finalment com que la sang no parava de brollar vaig accedir a anar, era la primera vegada que anava al metge per alguna pallisa, sentía por de que em preguntaren com m’ho havia fet. Pero Anna li va contar al metge una mentida fabulosa i molt creible, i així es quedà, li digerem a tots els que preguntaven que m’ho havia fet un encaputxat que em va atracar, ja que en eixos mesos al poble havien hagut diversos robatoris. La nit la vaig passar a casa de la secretària, perque em volien deixar a l’hospital baix observació, pero Anna va convencer el metge per anar-nos-en a casa. A les set i mitja del matí entrava per la porta de casa, el primer que vaig fer va ser anar a veure Anna, no estava a la seua habitació, em vaig agitar molt, perque no hi ha ni un sol dia per molt d’hora que fos que se’n anara de casa sense fer-se el lit, i el estava desfet. A correcuita vaig anar a la nostra habitació, ell tampoc estava . Volia morir-me, no sabia que fer, on els buscaba?, perque clar,el cotxe tampoc estava al garatge, i el que més m’aterrava, que estaria fent-li? No podia telefonar la policía, ni tampoc ma mare, el meu germà estava a Madrid per qüestions de faena per tant també quedà descartat, sols em va vindre al cap Anna, pero ja entenia prou, havia estat tota la nit sense dormir,prefería no molestar-la. Vaig agafar les claus de casa i vaig començar a correr com podia, carrer amunt, carren avall, anava pentinant el poble jo sola, de cop vaig veure el nostre cotxe que anava en dirección cap al cementeri de poble, pero el d’abans, t’arrecordes d’on estava, al costat d’on vivía la Manganta, Tereseta la Manganta?
-Si, la que era cosina de Manel el Botonots, no?
-Si, molt be, eixa. Doncs anaven baixat pel carrer Carcaixent, sense pensar-ho dues vegades vaig començar a correr en aquella dirección, pero amb cura de que no em vejera, anava a una velocitat baixa, pero molt més ràpid que jo arribava a anar en els moments que més corria. De sobte es va parar en sec, al mig del caminal, els veia desde la llunyania, pero ells a mi no. Mar deuria d’estar aterrada, quasi tant com jo. I als segons el cotxe va continuar el seu camí., i jo darrere corrents, com que el camí estava per mig de tarongers, i sols hi havia una exida, vaig decidir atajar pel mig de l’hort del tio Rulla, vaig correr com mai en la meua vida ho havia fet, escoltava el cotxe, que amb les rodes xafava les fulles seques del camí. Vaig conseguir antepossar-me abans d’ells al camí, vaig esperar uns minuts, no escoltava el cruixir de les fulles i el cotxe no parava, decidí tornar arrere uns metres més enllà de la piscina municipal estava parat l’automovil, i el conductor i el copilot no estaven dins. M’anava apropant poc poc, per que no em vejeren.
ROS GARZÓ @rosgc7